Després de quatre anys sense anar-hi vaig tornar a fer la marató de Nova York. Per diferents circumstàncies, no la vaig córrer ni el 1990, ni el 1991 ni el 1992. Continuava anant-t’hi sempre en anys senars: 1983, 1985 a fer la retransmissió, 1987, 1989 i ara el 1993. Era a l’inici d’una temporada que m’havia marcat com a clau en la meva carrera. Volia veure fins on podia arribar a la marató. Intentaria rebaixar la marca de 2:55 i establir un rècord gairebé definitiu. Tenia 34 anys i sabia que no em quedaven massa bales. Evidentment, però, Nova York no era el lloc. Simplement era el començament de la temporada i vaig sortir amb la intenció de fer al voltant de les 3 hores i 15 minuts.

    Després de fer marca a Viena en la meva vintena marató, em vaig agafar uns mesos de tranquil·litat abans d’afrontar la nova temporada amb garanties. No sé per què, aquell any la marató de Nova York era el 14 de novembre. Feia temps que s’havia fet el canvi de l’octubre al primer diumenge de novembre, però aquell 1993 la marató va ser el segon.

   Curiosament, tot i ser més endavant en el calendari, va ser un dia de molta calor. Crec que de totes les vegades que he corregut la marató de Nova York és la que vaig patir la temperatura més alta, força per sobre dels 20 graus centígrads. Mentre corria pensava en el contrast de les meves participacions anteriors, en que més aviat havia patit pel fred i la pluja. Aquella vegada, però, em va tocar suar. Com que tampoc m’importava massa el temps, tot i que havia previst una marca al voltant de 3:15, vaig sortir molt prudent, mirant, simplement, d’anar una mica per sota de 5, amb la intenció d’anar accelerant de mica en mica. El km 5 el vaig passar en 24.40 i a partir d’allà vaig accelerar una mica i en el km 10 ja havia millorat força la mitjana: 47.03.

   Vaig decidir aprofitar els quilòmetres que faltaven fins a la mitja per guanyar temps, conscient que en els ponts de Pulaski i, sobretot, Queensboro, perdria molts segons. Vaig passar el km 15 en 1.09.36 i la mitja en 1.37.22, és a dir, gairebé el ritme clavat per fer les 3 hores i 15 minuts que m’havia proposat.

   Però la calor i jo no hem estat mai gaire bons amics, i a la segona mitja la “senyora marató” em va passar factura. Vaig perdre cinc minuts en la segona meitat, cosa que tampoc és tan estrany a Nova York, i vaig acabar en 3:19:12.
En aquell moment no ho sabia però acabava de posar la primera pedra de la millor temporada atlètica de la meva vida, que culminaria el mes de febrer a Sevilla amb la marca mai més superada de 2:53:06.