Com que el meu objectiu d’aquella primavera era la marató de Viena que tenia programada cinc setmanes més tard, vaig decidir agafar-me la marató catalana com un entrenament, una mica com havia fet l’any anterior a la de València. Com que m’havia agradat això de portar un ritme constant per ajudar algú, vam decidir amb el meu amic Joan Mas que marcaríem el pas per a la gent que volgués baixar de les tres hores i mitja. En aquella època no hi havia “llebres” oficials, i vam optar per fer-ho improvisadament perquè es pogués afegir al grup tothom qui ho volgués. Ens vam posar a l’esquena un cartell que deia “Si vols baixar de 3:30, segueix-nos”.

   Vam sortir de Mataró amb tres o quatre amics que ja sabien el nostre pla, i de mica en mica el grup va anar creixent. Nosaltres anàvem xiulant i explicant acudits. En la primera part, tothom reia. Després, en la segona mitja i, sobretot, en la pujada cap a l’Estadi de Montjuïc, la cosa va canviar. Alguns no van poder seguir el ritme, però vam poder entrar a l’Estadi amb una bona colla de corredors darrere nostre.

   Tot i la duresa de la pujada, vam fer 3 hores i 28 minuts, i en els dos minuts següents una bona colla de corredors que havien format part del nostre grup durant tota la marató van anar creuant la línia d’arribada. L’emoció amb què molts ens donaven les gràcies era la millor paga que podíem tenir.

   Amb els anys, totes les organitzacions de maratons posen “llebres” oficials a disposició dels corredors. I és que per molts és important que algú amb experiència els marqui el ritme per no deixar-se portar per les sensacions i anar massa ràpid, o no per no pecar de prudent i anar massa poc a poc.

   Vaig acabar molt satisfet aquella marató i convençut que si continuava els entrenaments correctament, podia buscar marca personal a la marató de Viena.