El 14 d’abril del 2002 vaig córrer la marató del Llac d’Annecy. Va ser una marató molt especial per a mi. Aquell dia complia 42 anys i 195 dies de vida, i ja feia temps que havia decidit que celebraria aquest dia tan especial, que la immensa majoria dels mortals no calcularan mai, corrent una marató amb dos dels meus millors amics, el Joan Mas i el Carlez Mira.

   Vaig tenir la sort que la data exacta s’esqueia en diumenge i això va fer possible portar a terme la idea. Era el dia de la marató de Londres, però la dificultat per poder-nos inscriure tots tres em va fer decidir a buscar una altra opció. Per sort, vaig descobrir la marató del Llac d’Annecy, i a tots ens va semblar un escenari ideal per celebrar aquesta data tan especial per a mi.

   Al Carlez i al Joan els conec des del 1987. Vam coincidir a la marató de Nova York i vam començar una amistat que encara perdura. Des d’aleshores hem compartit molts moments, però aquella marató d’Annecy va ser una circumstància molt especial. Per diversos motius, ni el Carlez ni el Joan estaven fent maratons en els últims mesos, però no van ni voler sentir a parlar de la possibilitat d’anular el viatge. Vam quedar que faríem la marató tots junts, al ritme del més lent i que intentaríem acabar-la dins del límit que donava l’organització, que era només de quatre hores i mitja.

   Era evident que jo estava molt més ben preparat que ells. Tres setmanes abans havia fet la marató de Barcelona en tres hores i 16 minuts, mentre que ni el Carlez ni el Joan es veien amb cor de fer menys de quatre hores. Per a mi, doncs, la marató seria un passeig, que serviria per commemorar el meu aniversari maratonià al costat dels meus amics.

   Vam anar a Annecy amb el cotxe del Joan, i ens va acompanyar la Mireia, la meva parella en aquella època. En arribar, es va afegir a la colla la meva neboda Enriqueta, que va venir de París en tren, amb la seva filla Cécile. Ens vam hostejar en un hotelet molt bonic, als afores de la ciutat, al costat mateix del Llac. De fet, la marató passava per davant mateix.

   El diumenge ens vam llevar d’hora, vam esmorzar i vam marxar cap a la ciutat. La sortida era a l’avinguda d’Albigny i ens vam col·locar al final del grup de poc més de 600 corredors que ens disposàvem a començar la marató. El més preocupat de tots era el Carlez, que s’havia oblidat les plantilles a Barcelona. Cal dir que, al marge de ser un papissot (per això sempre escric Carlez), la seva altra característica és que és una persona extremadament despistada. Per això, al Joan i a mi no ens va estranyar aquest enèsim oblit…

   Amb plantilles o sense, el Carlez no podia fer-se enrere, i menys en una marató tan important. Vam sortir buscant un ritme aproximat de 6 minuts per quilòmetre, però sense obsessionar-nos-hi. Es tractava d’anar per sensacions i de passar-ho el millor possible.

   Com que celebràvem que jo feia 42 anys i 195 dies, vam decidir que a cada quilòmetre aniríem repassant la meva vida i la de tots, ajustant els anys a cada quilòmetre. Evidentment, els primers 4 o 5 va ser complicat per falta de memòria, i només el Joan podia explicar coses del 1959 i dels primers anys de la dècada dels 60. A partir del cinquè quilòmetre la cosa ja va ser més fàcil i vam poder fer una repassada completa de les nostres vides.

   Al llarg de la prova vam poder saludar repetidament la Mireia, l’Enriqueta i la Cécile. El quilòmetre 5 el vam passar en 30.16 i el 10 en 1:00:08. Fins aquí, doncs, tot anava sobre rodes, i tot va continuar perfectament durant una bona estona. El pas pel km 15 el vam fer en 1:29:57, i el de la mitja marató va ser de 2:06:37. Podíem fer, doncs, la segona mitja en dues hores i 23 minuts i res no feia pensar que no ho poguéssim aconseguir.

   Però tot va canviar a partir del moment en què començàvem el camí de retorn cap a Annecy, a l’alçada del poble de Doussard, a l’extrem sud-oest del llac. El Carlez va començar a tenir problemes i vam haver d’alentir el ritme. Ja anàvem a molt més de 6 minuts per quilòmetre, però continuàvem tenint molt marge per arribar dins del temps que marcava el reglament.

   Les coses es van complicar molt en els últims 7 o 8 quilòmetres. Aleshores va ser el Joan qui, per la falta d’entrenament, no podia seguir-nos. Vam afluixar encara més i en el km 40 vaig començar a dubtar que poguéssim baixar de les quatre hores i mitja. Vam entrar a la ciutat i vam buscar l’arribada, al parc de Le Pâquier, evidentment al costat del llac. El cronòmetre marcava…4:31:03, però, evidentment, no hi va haver cap problema per aquests 63 segons de més, i ens van classificar amb tota normalitat. De fet, encara van arribar 25 corredors més darrere nostre.

   L’estadística diu que aquesta és la marató de la meva vida en què he quedat pitjor classificat en percentatge (95’81 per cent del total d’acabats), però per a mi va ser una marató molt especial, de les més emotives de la meva vida.