El 1989 vaig córrer per tercera vegada la Marató de Nova York. En aquell moment no ho sabia, però la marca que hi vaig fer va ser la millor de totes les meves participacions a la reina de les maratons.
    Aquell 1989 vaig coincidir amb algunes persones conegudes de diversos àmbits. El meu amic de l’Ametlla Josep Torres, amb qui vaig compartir habitació, el meu company de TV3 Francesc Pérez, marit de la millor maratoniana catalana de l’època, Elisenda Pucurull, i Jordi Baltiérrez, l’experimentat maratonià manresà amb qui ja havia coincidit en algunes maratons. Tot i que era l’època en què, en plena forma, baixava de les tres hores, tenia molt clar que era una empresa molt complicada a Nova York i tampoc pensava sacrificar el turisme per intentar-ho. De fet, en vam fer molt. Vam tenir una bona amfitriona, la Núria Ribó, aleshores corresponsal de TVE als Estats Units, que ens va portar a sopar a llocs interessants, com un xinès autèntic de Chinatown, un bon local de Greenwich Village i fins i tot vam tenir l’ocasió de sopar a Harlem en un dia històric, el dia de l’elecció del primer alcalde negre de Nova York, David Dinkins. Poder-ho viure al barri negre per excel·lència va ser tota una experiència.

   Pel que fa a la marató, la vaig fer gairebé tota amb el Francesc Pérez, però, com passa sempre, en els últims quilòmetres ens vam separar. És molt difícil acabar junts una marató amb un altre corredor, si no és que un se sacrifica i afluixa per mantenir el ritme del més lent. El Francesc se’m va quedar cap al final i jo recordo que vaig acabar la marató eufòric perquè no parava d’avançar corredors. Vaig acabar amb un temps de 3:06:10, que en aquell moment em va semblar fins i tot una marca mediocre però que mai vaig millorar a Nova York. Ara que faig més de quatre hores valoro molt especialment aquella marca.