El març del 1989 vaig tornar a córrer la Marató de Barcelona. Després d’haver fer 3:03 l’any anterior i d’haver trencat ja la barrera de les tres hores uns mesos abans a Calvià, no cal dir que l’objectiu era córrer per primera vegada la marató de la meva ciutat per sota de les tres hores. I ho vaig aconseguir!

   Un cop assimilada la marca de Calvià, la idea era rebaixar-la alguns segons a la Marató de Barcelona. Pel camí vaig tornar a fer 1:22 en mitja, a Granollers, i vaig conèixer per primera vegada què hi havia més enllà de la distància de la marató, en la primera edició de la Cursa Científica de l’Hospital de Sant Pau, que aleshores es feia donant voltes durant 6 hores per l’exterior de l’Hospital. Vaig ser un dels pioners dels experiments dels doctors Ricard Serra Grima i Jordi Ordóñez, que ens van fer servir de conillets d’índies per demostrar als incrèduls que això de córrer durant hores i hores no només no era dolent, sinó que reportava uns grans beneficis per a l’organisme.

   Mentrestant, la Comissió Marathon Catalunya i el COOB92 treballaven per definir el recorregut de la marató dels Jocs Olímpics de Barcelona i es va començar a parlar de la possibilitat de fer-lo lineal, amb sortida de Mataró i arribada a l’Estadi Olímpic. Però la marató de Barcelona d’aquell 1989 encara va ser íntegrament barcelonina, una vegada més amb un nou circuit, amb sortida del carrer Tarragona i arribada al parc de l’Espanya Industrial.

   Vam sortir amb el Joan Mas, un cop més, el meu company de fatigues en aquella època. Teníem ganes de poder arribar tots dos junts, després que en les últimes maratons sempre s’havia acabat “quedant” un dels dos. Pensàvem que podíem córrer en 2:56 o 2:57 i vam sortir a aquell ritme. Fins i tot, en els primers quilòmetres, vam anar al costat d’Alfons Abellán, el millor maratonià català de l’època, que l’any anterior havia participat als Jocs Olímpics de Seül. No és que anéssim tan ràpid, sinó que ell anava tranquil, acompanyant un amic.

   Tot anava com una seda i al km 30 estàvem convençuts que aconseguiríem l’objectiu. Però aquell recorregut era una mica complicat, ja que, quan les cames començaven a estar tocades, s’havia de pujar tota la Diagonal fins al pont d’Esplugues. Aleshores, el Joan va començar a afluixar. Em vaig quedar amb ell, que no parava de dir-me que marxés, que faria una gran marca. Em sabia greu deixar-lo i vaig estar-me amb ell encara un quilòmetre per si es recuperava, fins que, finalment, em va obligar a tirar endavant.

   Vaig completar la pujada i vaig girar per agafar el lateral mar de la Diagonal. Gairebé volava. Vaig buscar el barri de Sants amb alegria i confiança perquè sabia que milloraria la meva marca. Vaig arribar al parc de l’Espanya Industrial i el cronòmetre marcava 2:56:28. Havia rebaixat un parell de minuts el temps de Calvià, i, si hagués fet cas del Joan i l’hagués deixat de seguida, probablement hauria fet 2:55. Curiosament, mai més a Barcelona vaig baixar de les tres hores, motiu pel qual guardo un gran record d’aquella marató i una immensa foto presideix el rebedor de casa meva.

   Aquella va ser, a més, la marató en què molts corredors catalans van aprofitar per donar suport a Domingo Catalán, que havia estat sancionat per la Federació espanyola d’atletisme per haver disputat una cursa de 100 km a Sud-àfrica, fet que prohibia la IAAF per la política d’apartheid d’aquell país. Catalán va córrer aquella marató, sense dorsal, i no va creuar la línia d’arribada per evitar més conflictes.