El meu gran repte de l’any 1988 era trencar la barrera de les 3 hores. Aquesta ha estat històricament l’obsessió de milers de maratonians populars a tot el món. És una barrera màgica, que marca una mica el límit entre els corredors de maratons.

   Amb el Joan i amb el Carlez vam planificar la temporada i vam decidir que correríem a París, el 15 de maig. La ciutat de l’Arc de Triomf seria l’escenari ideal per baixar de les tres hores, fita que el Joan ja havia aconseguit el desembre anterior a Calvià. La marató de Barcelona d’aquell any, dos mesos i dos dies abans que la gran cita de París, havia de servir de test per veure si la preparació anava pel bon camí. I el test va ser positiu.

   Aquell any, la marató coincidia amb un moment d’eufòria entre els corredors populars, que per primera vegada van superar la barrera dels 3.000 inscrits. Faltaven quatre anys justos per als Jocs de Barcelona, concedits dos anys abans, i l’esperit olímpic s’havia encomanat de la gent.

   La Comissió Marathon Catalunya continuava a la recerca del circuit ideal i una vegada més el va canviar del tot, mentre el COOB 92 continuava rumiant quin seria el circuit de la marató olímpica. Aquell 1988, la sortida i l’arribada es van situar a la recta de l’Estadi de Montjuïc, a l’alçada de les Picornell, i el guanyador va ser Fernando Díaz, un il.lustre corredor que acostumava a córrer amb la samarreta de la RENFE, on treballava.

   Tot i la duresa del recorregut d’aquell any, amb la pujada pel carrer Muntaner fins a dalt de tot i el final a la recta de l’Estadi de Montjuïc, vaig fer 3:03:44, la segona millor marca de la meva vida. De fet, era la primera vegada que feia una marató sense rebaixar la marca anterior. Però vaig quedar molt content, pensant que a París podia afrontar perfectament el repte de les tres hores.