La meva relació personal amb la marató de Barcelona va començar amb la primera edició, la del 1980. Aleshores jo era un jove de 20 anys, que treballava al diari Sport i que ja havia començat a tastar les curses urbanes populars, que estaven a les beceroles. Però no va ser fins el 1987 que vaig completar la meva primera marató a Barcelona.

   L’experiència del 1980 va ser un pecat de joventut. Mai havia corregut més de 15 quilòmetres seguits i no tenia cap intenció de participar en aquella marató. Però l’última setmana l’exjugador del Barça Josep Maria Fusté, que venia sovint al diari per fer col·laboracions, em va enredar i ens hi vam apuntar tots dos. Així doncs, vaig ser un dels 956 corredors inscrits a la primera marató urbana de Barcelona. Amb unes sabatilles de tenis, que em va deixar el meu company del diari José Luis Carazo, una samarreta blanca i uns pantalons blaus molt ajustats, em vaig posar al costat del Josep Maria Fusté i vam prendre la sortida quan l’alcalde, Narcís Serra, va disparar a l’aire. Evidentment, cap dels dos vam acabar la marató, després de descobrir que no eren exactament el mateix 42 quilòmetres que 15. En el meu cas, va ser un pecat de joventut, i ara, passats els anys, em sap greu que la meva primera experiència maratoniana fos un abandonament cap al quilòmetre 30. Recordo arribar a Maria Cristina amb un microbús que recollia els cadàvers. A la tarda, més mort que viu, vaig anar a cobrir el partit de Lliga que l’Espanyol jugava a Sarrià contra el Las Palmas, i que va acabar amb la victòria dels canaris per un solitari gol de l’argentí Morete.

   Aquella primera experiència em va servir per entendre que les maratons s’havien de preparar a consciència, tot i que, tres anys i mig després, no es pot dir que anés gaire més entrenat quan vaig afrontar la marató de Nova York. Aquella, almenys, la vaig acabar, i és la número u de la llista del meu historial.

   La segona vegada que vaig estar a la sortida de la marató de Barcelona tampoc no la vaig acabar. El 1986 vaig decidir acompanyar el meu amic Josep Torres, de l’Ametlla de Merola, durant la primera mitja. Tenia previst agafar un taxi en el km 21, per arribar al parc de la Ciutadella a temps per veure arribar els primers i fer les entrevistes per TV3.
Una mica més i no ho aconsegueixo. Lluny de fer de llebre al Josep Torres, el vaig haver d’animar a què marxés sol, perquè anava molt més bé ell que no pas jo. Em vaig proposar arribar al punt de la mitja com tenia previst i, si podia, fer-ho en menys de dues hores, ja que d’altra manera potser no arribaria a temps per fer la feina a l’arribada. Vaig fer les dues hores justes i vaig buscar ràpidament un taxi, que em va portar a la Ciutadella just a temps per veure l’arribada del segon classificat, Joan Antoni Balsera. Vaig poder fer-li l’entrevista a ell i a la Quima Casas, que continuava incombustible guanyant any rere any. El cas és que per segona vegada havia pres la sortida a la marató de Barcelona però encara no havia pogut experimentar el plaer d’acabar-la. Ara sí que ho tenia clar: ho faria l’any que ve.

   Tot i que ja tenia dues maratons acabades i unes quantes curses a les meves cames, sempre he considerat que la meva autèntica carrera com a maratonià arrenca a finals del 86, quan amb una colla de companys de l’Ametlla de Merola vam començar a preparar la marató de Barcelona del 87.

Per primer cop vaig seguir un pla d’entrenament, i per fi els quilometratges van ser els que se suposa que fan falta per poder afrontar sense problemes les maratons. El Josep Torres, el Gea, el “Menotti”, el Joan Lluís, l’Emili, el Vicenç… A l’Ametlla es va crear un ambient d’entusiastes corredors i quan podíem entrenàvem junts i la cosa començava a funcionar.

Aquell març del 87 vam ser uns quants els ametllans que ens vam situar a la línia de sortida per disputar aquella marató, que les autoritats municipals havien decidit portar fins a la Zona Franca, per no fer nosa als automobilistes. Vam anar junts gairebé tota la marató amb el Torres i el Gea. Cap al final vam sobrepassar Pere Barthe, col·lega meu de Televisió Espanyola, que havia sortit amb la idea de baixar de 3.30. Era també la nostra idea però ho dèiem amb la boca petita. De fet, jo només tenia dues maratons acabades, i totes dues per sobre de les quatre hores…

En els quilòmetres finals em van aparèixer doloroses rampes als bessons. El Torres se’n va anar i el Gea, que també anava tocadet, es va quedar amb mi. Vam creuar la línia d’arribada al Parc de la Ciutadella en 3 hores i 26 minuts. Havia baixat gairebé 50 minuts!. Ara sí que em sentia maratonià. De fet, considero que aquell dia va començar la meva carrera maratoniana. Els precedents van ser com la “prehistòria”.

A partir d’aquí, ja va ser un no parar. Aquell 1987 vaig fer tres maratons més, sempre millorant la marca, i vaig començar a programar-me les vacances en funció de les maratons, cosa que des d’aleshores ha estat una constant en la meva vida. Lògicament però mai hauria pensat que arribaria tan lluny.