Quan vaig debutar a Nova York em vaig dir que no tornaria a fer una marató fins que la pogués preparar bé. El desembre del 1984 vaig entrar a treballar a TV3 i em va semblar que era un bon moment per afrontar una marató en condicions perquè, en teoria, tindria un horari laboral més racional que el havia tingut fins aleshores, quan treballava en més d’un mitjà alhora. Em vaig decidir per Londres, que era, com sempre, a l’abril, i al gener vaig començar la preparació. Vaig trobar un bon company d’entrenaments. L’Eugeni Ariza, documentalista de Catalunya Ràdio i atleta del Club Natació Barcelona, sortia cada matí a córrer per la Diagonal, i em vaig apuntar a compartir els entrenaments amb ell.

   A mesura que s’acostava el dia de viatjar cap a Londres m’adonava que tampoc no aconseguiria plantar-me a la línia de sortida amb un mínim de garanties per fer la marató sense patir. L’objectiu de baixar de quatre hores, que era el què em voltava pel cap en el moment de fer la inscripció, semblava impossible, ja que no havia aconseguit acumular el quilometratge previst, que vaig intentar complementar amb alguna sortida en bicicleta…i amb un parell de partits de futbol. La tirada més llarga havia estat de 23 quilòmetres i vaig acabar destrossat. És evident que en aquella època estava a les beceroles de la meva carrera maratoniana, que, evidentment, no pensava que pogués arribar a ser tan llarga i atapeïda.

   Descartat l’objectiu de baixar de 4 hores, em vaig proposar millorar almenys el registre de 4:22 de la meva primera marató. Vaig compartir habitació a Londres amb el Valentí Pich, que amb el temps es va convertir en un gran economista, però amb qui mai més no vaig tornar a coincidir en cap cursa. No recordo el nom d’altres companys d’aquell viatge però sí que m’ha quedat gravat per sempre a la memòria la conversa que van mantenir un parell d’ells en el trajecte amb el tren de Londres a Greenwich sobre dietètica esportiva. Afortunadament, no em van convèncer, i jo sempre he estat dels de menjar de tot i molt… Vaig sortir mig espantat entre la gran massa de gairebé 20.000 corredors i fins a la mitja marató vaig anar més o menys a 5:30 o 5:40, és a dir, a un ritme per baixar de les quatre hores. Encara no havia après que en la marató és millor ser conservador que agosarat, i ho vaig pagar a la segona meitat.

   Les últimes tres milles de Londres són espectaculars. El recorregut va pel costat del riu i es van veient a l’esquerre els famosos ponts que creuen el Tàmesi: el de Londres, el Southwark, el Millenium, el Blackfriars, el de Waterloo i el Hungerford, fins a l’alçada del de Westminster, on s’abandona el riu per anar cap a Saint James Park i acabar al Mall, just passat el palau de Buckingham. És una de les arribades més espectaculars del món. Però lògicament la falta d’un entrenament com cal em va passar factura i vaig acabar amb una marca de 4:15:23, en el lloc 12.724 de 15.841 acabats. Almenys vaig millorar una mica el temps de Nova York, però em vaig tornar a dir que no tornaria a afrontar una marató fins que la pogués preparar com cal. Vaig complir la paraula perquè no en vaig fer cap més fins el 1987, a Barcelona, i allà ja vaig poder córrer per sota de les tres hores i mitja.