Quan vaig creuar la línia d’arribada al Central Park en la marató de l’any 2000, no em podia imaginar que l’any següent tornaria a córrer a Nova York i que acabaria fent…una hora més. Però les circumstàncies del 2001 van ser molt especials.

   La determinació d’anar a Nova York va ser improvisada, arran de la decisió de TV3 de transmetre la marató en directe. No feia ni dos mesos dels atemptats a les Torres Bessones, i la Zona Zero encara fumejava.

   Vaig arribar de Dublín amb la Mireia, encara amb molt mal a les cames de la marató. Sabia que dues maratons en sis dies era una animalada però va arribar el dia de la prova i em vaig situar a Staten Island amb un telèfon a la butxaca i una orellera, per anar intervenint en la transmissió, que portaven des dels estudis de Sant Joan Despí el meu company Xavier Bonastre i Domingo Catalán. Va ser una experiència molt interessant, tot i que el meu cos va acusar molt la marató que havia fet només sis dies abans a Dublín. Va ser molt més complicat això, que no pas el fet d’anar parlant mentre corria.

   Va ser una marató molt especial. L’any anterior encara havia pujat a les Torres Bessones i se’m feia estrany ara, passant pel Verrazano, no veure-les a l’horitzó. Passat el pont, em vaig centrar en la marató i en la retransmissió. Lògicament, no m’importaven els temps, i fins i tot quan havia de posar-me a parlar m’aturava buscant un racó arrecerat perquè el vent no perjudiqués el so. Vaig passar la mitja marató en dues hores i tres minuts i tenia claríssim que no baixaria de les quatre hores. La transmissió per TV3 va acabar quan va arribar la primera dona classificada, i a mi em faltaven encara uns 15 quilòmetres. Anava molt tocat de cames… Vaig aprofitar que portava el telèfon per trucar a la redacció i preguntar pel Madrid-Barça que s’estava jugant en aquells moments. Les notícies no van ser bones. El Madrid va guanyar per 2 a 0, amb gols de Morientes i Figo.

   Vaig acabar molt tocat de cames i em va semblar que havia estat un error fer dues maratons en sis dies. Curiosament, la marca que vaig fer va ser molt similar a la de la meva primera marató l’any 1983 en el mateix circuit: 4:22.34 i 4:22:21. Això va fer que pensés que, en el fons, no estava tan malament…