Quan ja ho tenia tot lligat va arribar l’11 de setembre, el dels atemptats a Nova York i Washington. En els dies següents, quan l’organització de la marató de Nova York va decidir no suspendre la prova, TV3 en va adquirir els drets per fer-ne la transmissió. La marató, com sempre el primer diumenge de novembre, era just 6 dies després de la de Dublín, que es corria en dilluns, i jo tenia vacances. Aleshores vaig tenir una idea: córrer les dues maratons. Vaig proposar a l’empresa que la transmissió de la marató de Nova York la fes el Xavier Bonastre des de l’estudi i que jo podia anar entrant per telèfon mentre la corria. Jo m’espavilaria per anar pel meu compte d’Irlanda als Estats Units, a canvi que l’estada a Nova York anés al seu càrrec. Així podia combinar les vacances amb la feina i afegir un repte nou i inesperat al meu historial: córrer dues maratons en 6 dies. Van acceptar la proposta.

   A mesura que s’acostava el dia de la marató de Dublín m’anaven entrant dubtes. No sabia si seria capaç d’aguantar dos esforços tan seguits, i amb un viatge transoceànic pel mig. Això va fer que m’agafés la marató de Dublín amb molta precaució, a un ritme força més baix del compte. La prova començava al carrer Fitzwilliam i es dirigia cap a l’oest de la ciutat. Passades quatre milles s’arribava al zoo de Dublín i s’entrava a l’enorme Phoenix Park, que no s’abandona fins el quilòmetre 16 o 17. Aleshores la ruta anava cap al sud i el punt de la mitja marató es trobava en un altre parc, molt més petit que el Phoenix, el Brickfields Parc, i aviat s’agafava ja la direcció est per tornar cap al centre, passant encara per un altre parc, el Bushy. Realment, les zones verdes eren constants i feien que el recorregut fos molt agradable per córrer, tot i que l’animació era molt pobra. Tot seguit s’anava cap a la Universitat i passàvem encara a tocar d’un altre parc, l’Elm Park Golf Course, abans d’enfilar definitivament cap al nord i acabar a Merrion Square North, a pocs metres de la línia de sortida.

   La temperatura a Dublín a finals d’octubre sol ser d’entre 12 i 14 graus, ideal per córrer maratons, però molts anys el vent, habitualment del sud-oest, acostuma a perjudicar molt els corredors. De fet, el record que tinc d’aquella participació és de suportar fortes ràfegues de vent, que van fer força desagradable l’experiència. Vaig acabar, força masegat de cames, en tres hores i 50 minuts, una marca fluixa en aquella època. Els parcials de les dues mitges van ser d’1:53:34 i 1:56:39. Per davant tenia el viatge a Nova York i només 6 dies per tornar a afrontar una marató. No les tenia pas totes. I amb raó…