111. Sevilla, 19 de febrer de 2012

RETORN A SEVILLA 19 ANYS DESPRÉS DE LA MEVA
“MMP” EN MARATÓ

 

    El 19 de febrer del 2012 vaig fer per tercera vegada en la meva vida la Marató de Sevilla. Allà vaig aconseguir el 1994 la millor marca de la meva vida en la distància (2:53:06) i per això tinc una estima especial per aquesta marató.

    Dissabte a la nit, com en tantes altres sortides fora de casa, ens vam reunir una colla de Correcats per sopar i petar la xerrada de cara a la marató de l’endemà. Aquesta vegada també hi havia una altra colla, la del CALAM de l’Ametlla de Merola, i per tant vam omplir de sobres les dues taules eficientment reservades per el Danic.

   El diumenge al matí ens vam trobar amb els companys de l’Ametlla al mal anomenat Estadi Olímpic de Sevilla, on no s’hi han fet mai, i diria que no s’hi faran mai, uns Jocs Olímpics. Feia més fresca del què esperàvem, si bé la temperatura va anar pujant durant la marató i al final es van superar de sobres els 20 graus.

   Vam sortir darrere de les llebres de 4 hores. Era complicat avançar posicions. Personalment, m’agraden molt les arribades dins dels estadis, però crec que una marató de 4.000 ó 5.000 corredors, com aquesta de Sevilla, no pot sortir de l’interior de l’estadi. El tap que es va formar per passar el túnel i sortir a l’exterior va ser històric. No es podia avançar ni caminant! Jo anava amb l’Assumpta de l’Ametlla i vam passar el km 1 en 7 minuts reals, és a dir, 9 minuts després del tret de sortida.

   La marató la vaig afrontar amb molta prudència. Les últimes tres setmanes gairebé no havia entrenat, per una sobrecàrrega a la fascia lata de la dreta i ja havia descartat intentar el sub 3:30. Vam veure la família al km 4 i la Cristina ja em va donar la notícia que el Jaume havia abandonat i que el Joan3 i el Sergi Rodríguez anaven molt ben col·locats. L’Assumpta i jo anàvem fent, amb un ritme aproximat de 5’10 el km, una mica “a veure-les venir”.

   La cama no em feia la guitza, tot i que hi notava una lleugera molèstia que em feia córrer una mica antinatural. Això va fer que aviat notés un carregament de cames molt prematur. Em vaig intentar distreure recordant la meva marató de Sevilla del 1994, quan vaig fer la millor marca de la meva vida (2:53:06), però 18 anys després m’era del tot impossible recordar si havíem passat pels mateixos llocs. De fet, suposo que aquell dia vaig estar molt més pendent del cronòmetre que del paisatge. Sí que recordava més algun carrer de quan vaig tornar a Sevilla l’any 2000, en un recorregut que ja sortia i arribava a l’estadi de la Cartuja.

   Cap el km 17 em vaig tornar a trobar amb la família, que havien pogut agafar el metro sense problemes, i amb l’aturada ja vaig perdre definitivament l’Assumpta, que anava molt més forta que jo. Vaig passar la mitja en 1:51:43 i ja era conscient que seria impossible “doblar”, perquè començava a tenir els quàdriceps alarmantment carregats. I encara em quedava la meitat de la feina per fer!

   En el km 25 vaig tornar a veure la família i ens vam acomiadar fins a l’Estadi. Em quedava una hora i mitja ben bona de feina i no m’imaginava ni remotament que ells no arribarien a temps. Es veu que el metro va ser un caos total. La ciutat estava col.lapsada per la marató, per les manifestacions contra la reforma laboral i pel congrés d’un partit polític, i no havien previst reforçar el servei de l’única línia de metro de la ciutat. Amb el cotxet de la Fiona no podien entrar de cap manera en els metros que anaven passant, atapaits com llaunes de sardines.

   Mentrestant jo continuava el meu calvari particular, amb els quàdriceps cada vegada més endurits. Vaig tenir la sort de trobar-me amb un correcat, l’Anto, i vam anar junts pràcticament fins al final. Uns metres abans d’entrar a l’estadi va fer un canvi de ritme i això li va provocar una rampa. Me’l vaig tornar a trobar aturat, just a l’entrada del túnel. És evident que quan s’està cascat muscularment és millor no fer cap canvi de ritme (si no és que s’està a punt de fer marca), tot i la pujada d’adrenalina que sempre comporta la proximitat de la línia d’arribada.

   Al final vaig fer 3:52:11, pràcticament una hora més que 18 anys abans. El pas del temps és inexorable… Els parcials, 1:51:43 i 2:00:28, ja denoten que ho vaig passar malament a la segona meitat.

   Em va estranyar no veure la família a la grada, tot i la gentada que hi havia, però encara més quan, després de recollir la bossa, vaig trucar la Cristina i em va dir que tot just estaven aparcant. Va ser una llàstima que no poguessin aprofitar les grades de l’Estadi per veure com anaven acabant tots els Correcats. Aquesta vegada no hi ha fotos. Ens sap greu, però no es pot estar a tot arreu. Potser hauríem hagut de prescindir dels km 17 i 25, però ho vam planificar com sempre, pensant que era un pla estratègic perfectament assequible.

   I ja tenim la 111 al pot. Ara hauria tocat Los Angeles i Barcelona, però la transmissió de la Volta per Esport 3 no ho farà possible. La feina és la feina. Per tant, tocarà entrenar tirades llargues pensant en la Trailwalker. Si la fascia lata deixa de tocar-me la pera…