De cara a la tardor del 2009 vaig decidir preparar unes vacances molt especials per celebrar el meu cinquantè aniversari. Aniríem a Austràlia amb la Cristina i jo correria, d’un sol cop, tres maratons més de la meva col·lecció de ciutats olímpiques: Sydney i Melbourne, separades per tres setmanes, i Pequín, que es disputava el diumenge següent de Melbourne.

    La marató de Sydney començava a un quart de 8 del matí. Per tant, va tocar matinar. A quarts de 6 va sonar el despertador i, després de complir amb la tradició amb la Cristina, em vaig preparar el cafetó de rigor i em vaig vestir amb la samarreta quadribarrada, que faig servir en totes les maratons olímpiques. Un cop més vaig seguir fidel al meu sistema de no esmorzar quan la marató comença tan d’hora. Ja sé que és un tema molt controvertit, però jo penso que això d’esmorzar o no és més psicològic que res més. Jo tinc l’hàbit de córrer al matí dejú i no crec que l’hagi de canviar encara que hagi de córrer una marató. Fa molts anys que ho faig i sempre m’ha funcionat. Quan has de matinar tant, és millor descansar el màxim d’hores, que no pas llevar-te a esmorzar a les 4 de la matinada. Últimament havia provat de menjar alguna fruita i barretes de cereals, però aquesta vegada vaig tornar als orígens i em vaig presentar a la sortida amb un cafè i prou. El primer aliment relativament sòlid que vaig ingerir va ser un gel que em va donar la Cristina en el quilòmetre 8. I realment, vaig acabar la marató molt bé, sense cap “pájara” i amb “benzina” suficient fins al final.

    Vaig sortir de l’habitació de l’hotel a les 6 i 5 minuts, just quan Ibrahimovic acabava de fer el primer gol en el Barça-Atlètic de Madrid. Resultava curiós pensar que a Catalunya era dissabte al vespre i jo ja me n’anava a córrer la marató. La boca del metro era a 200 metres de l’hotel i ja vaig veure els primers maratonians. A l’andana coincidíem els corredors amb alguns joves que tornaven de “marxa”, algun força carregadet…

   Cap a tres quarts de 7 ja era a la sortida de la marató, situada al començament del Harbour Bridge, a Milsons Point. Encara em va sobrar mitja hora!. Portava un polo vell per llençar i no vaig haver d’utilitzar el guarda-roba. De seguida vaig veure que la marató començava amb una pujada força pronunciada. Estàvem sota el pont i havíem de fer uns metres en sentit contrari a l’aigua per anar a buscar la rampa que pujava cap al començament del pont. Vaig voler fer un altre cafè, però quan em vaig posar a la cua vaig veure que no era gratuït, sinó que valia tres dòlars i mig (més de dos euros). No havia agafat cap moneda, o sigui que ho vaig deixar córrer i em vaig asseure una estona a la gespa, tot esperant el moment de col·locar-me a la sortida. Es feien en total 5 curses, però en hores i sortides diferents. A la marató només érem 2.500. La sortida estava dividida en tres zones diferenciades per colors, i jo tenia la del mig.

   Cinc minuts abans de l’hora van trencar les cintes protectores i ens vam situar a la sortida, que van donar puntual, a un quart de 8 del matí. Em vaig posar en marxa tranquil·lament i aviat vaig ser a dalt del pont. Salvant les distàncies, la sortida recordava la de Nova York, encara que aquest pont és una mica més petit que el Verrazano…

   La idea era anar més o menys a 5.30, i així tindria marge de sobres per baixar de les 4 hores, tot i les parades amb la Cristina. El què no comptava és que tindria tres parades extres per visitar el Roca australià, i això va fer que al final hagués de tirar de calculadora per no superar les 4 hores.

   Però no correm tant. Al principi, tot anava bé, tot i que un gamarús va estar a punt de fer-me caure, amb un traveta per darrere de vermella directa… Passat el pont hi havia una mica de baixada, però tot seguit agafàvem un carrer en pujada. De fet, la marató era en bona part plana, però tenia algunes rampes que déu n’hi do. No es pot pas considerar una marató ràpida.

   En el quilòmetre 4 vaig veure per primer cop la Cristina, tot i que només em vaig aturar per fer-li un petó. Teníem prevista la “parada i fonda” una mica més tard, en el quilòmetre 8, que era pràcticament al costat, just al Hide Park, davant de la Catedral. Abans vaig haver de fer una primera aturada als lavabos, però només una parada “menor”. Després en vindrien dues de “majors”, no sé si producte de l’aigua dels avituallaments. Com passa en altres maratons, no era aigua embotellada sinó que amb unes mànegues la posaven en uns bugaders i d’allà estant omplien els gots, que deixaven damunt de les taules. De fet, es perdia força temps perquè no t’allargaven el got i t’havies d’aturar a agafar-lo de la taula, i et sortia més a compte beure-te’l aturat i tornar a engegar.

   Gran part de la marató transcorre per l’immens Centenial Park. Hi ha moments que no es veu cap edifici i costa de pensar que estàs corrent una marató urbana en una ciutat important. És relaxant i, a més, et vas creuant constantment amb els companys. Primer veus els que van més de pressa, i després de girar pots veure els més lents. Això fa que al final acabis reconeixent pràcticament tots els corredors, sobretot els que porten alguna disfressa o característica especial. Hi havia un Superman, un Micky i una Mini, un oriental amb una samarreta del Barça, dues bessones italianes…

   Vaig passar la mitja marató en 1:58 i en el quilòmetre 26, després d’una forta pujada, vaig fer l’última parada amb la Cristina, que ja va marxar caminant a prendre posicions a l’arribada, al costat mateix de la famosíssima Sydney Opera House. Jo vaig fer una altra incursió pel centre i un últim bucle d’anar i tornar cap a una zona allunyada, anomenada Llyfield, després de passar un altre pont espectacular, l’Old Glebe Island Bridge.

   Després de l’última parada al lavabo, vaig veure que m’hauria de posar les piles per baixar de les 4 hores. Vaig fer números i, com que em trobava bé, vaig començar a retallar segons. Anava avançant moltíssima gent i, poc després del km 39, vaig veure les llebres de 4 hores. Com a tot arreu, havien anat sempre més ràpid del compte, i ja només portaven tres corredors enganxats. Al final havien hagut d’afluixar per no arribar en 3.55 i s’anaven girant per veure si recuperaven algun efectiu. Massa tard… Jo vaig anar a la meva, els vaig deixar enrere i em van sortir el 40 i el 41 a 5:15. Tampoc calia córrer tant. Ja tenia el sub 4 hores més que assegurat.

   L’últim quilòmetre és espectacular. De fet, és l’únic quilòmetre amb ambient de tota la marató. Hi havia molta gent al voltant del moll que va de Circular Quay a l’Òpera, alguns còmodament asseguts en els molts restaurants de la zona. Però aplaudien i animaven. Vaig començar a mirar a dreta i esquerre i de seguida vaig veure la Cristina amb la càmera. M’hi vaig acostar i li vaig dir que el sub 4 hores era un fet. Em vaig treure la gorra per la foto i vaig creuar la magnífica arribada, amb l’imponent Opera House al costat.
El cronòmetre marcava 3:58:58. El temps real, 3:58:11. Si no hagués fet cap parada, probablement hauria fet 3:52. Però tant se val. L’únic que comptava era que la número 96, la 69 al revés, era un fet, tal com preveia el meu dorsal, el 17096. Una olímpica més al sac!.

   Tot seguit tocava rehidratar-se i pensar en les tres setmanes de vacances per Austràlia abans de la marató de Melbourne, la primera de la meva vida en la categoria de més grans de 50 anys…