Tòquio era una de les dues maratons olímpiques que em faltaven per completar la col·lecció i l’estiu passat em vaig apuntar a la “lotery” per veure si tenia sort. Aquesta és una de les dues maneres de poder participar en la marató més multitudinària d’Àsia. L’altra és anar-hi per agència, però, com passa sempre, surt molt més car. Vaig tenir sort i a l’octubre vaig saber que tenia la inscripció garantida per la “lotery”. Dos catalans més, el Josep Maria Morera i la Mariona Soler també van quedar inscrits a la prova amb el mateix sistema.

    Vam arribar a Tòquio amb la Cristina embarassada de tres mesos, una setmana abans de la marató i ens vam dedicar a fer el turista per la ciutat i també vam fer algunes excursions. La nit del divendres al dissabte, vam tenir un bon ensurt, ja que ens vam despertar de sobte perquè el llit tremolava i una mampara de vidre que hi havia a l’habitació vibrava. Era evident que havia estat un petit terratrèmol. Ens va costar tornar a dormir. (Només 10 dies després hi va haver el fortíssim terratrèmol de 8,9 graus, que va afectar sobretot el Nord-Est del país, però també Tòquio).

   L’endemà ens vam trobar amb el Josep i la Mariona per anar a l’Expo a recollir el dorsal. Al metro ja vam veure que la Marató era ben present a tot arreu. El tema del córrer és molt important al Japó, i això es nota. L’Expo és impressionant, a l’alçada de les millors maratons del món, com ja és, sens dubte, la de Tòquio, que té una participació superior als 30.000 corredors. Aquesta marató és molt moderna, però en pocs anys s’ha situat entre les millors del món i és, de llarg, la més multitudinària d’Àsia.

   Tot i això, en anar el diumenge cap a la sortida, no teníem la sensació de formiguer d’altres maratons amb molta participació. Els espais grans de la zona de Shinjuku permeten l’organització col·locar molt bé els camions numerats per deixar les bosses, i l’accés als diferents calaixos de sortida, marcats amb lletres, també es fa amb molta més fluïdesa que en altres grans maratons.

   Uns 40 minuts abans de la sortida, em vaig acomiadar de la Mariona i el Josep, que tenien el calaix E, i jo vaig marxar cap al C, que era el tercer. Això, en teoria, em garantia una bona sortida, ja que l’avinguda era molt ampla. Vaig entrar al “corral” i em vaig disposar a esperar el tret de sortida. Feia fred, però tinc experiència i havia portat roba vella per llençar i això em va permetre aguantar millor que molts corredors, que no paraven de fer salts i de moure’s per treure’s el fred…

   La meva idea era mirar de baixar de les 3 hores i mitja, fita que en teoria estava al meu abast després de fer 1:33 a la mitja de Barcelona i 42:25 als 10 km de Sant Antoni. Per tant, havia d’anar a 5 minuts per km en la primera mitja, i a partir d’aleshores anar guanyant algun segon cada quilòmetre, ja que a 5 clavat faria 3:31.

   Uns minuts abans de l’hora de sortida, va sonar una melodia que suposo que era l’himne japonès, ja que tots els corredors van parar de saltar i es van posar seriosos. Poc després vaig sentir el tret d’un canó i vaig suposar que havien donat la sortida, tot i que encara no ens movíem. De mica en mica vaig començar a caminar i, a mesura que m’acostava a la ratlla de sortida, vaig veure milers de paperets a terra, que suposadament s’havien llençat amb el tret de sortida. Vaig passar sota l’arc quan el cronòmetre marcava 2:45 i vaig mirar de començar a córrer, tot i que amb tanta gent era impossible anar a 5. Vaig començar a fer eslàlom i vaig veure molts dorsals amb la lletra A amb pinta de corredors molt lents, que vaig suposar que havien posat una marca objectiu fora del seu abast per poder sortir al davant.

   Del km 2 fins al 9 vaig aconseguir recuperar els segons perduts en el primer, i vaig passar en 45 justos, però poc abans del 10 tenia la primera cita amb la Cristina i vaig perdre uns segons al treure’m la samarreta de màniga llarga i agafar el primer avituallament personal.   Em vaig acomiadar de la Cristina i de la Tere, la dona del Josep, i em vaig tornar a posar una mica per sota de 5 per retallar els segons que havia tornat a perdre. En aquest punt, la cursa deixava enrere Shinjuku i el Palau Imperial i començava un tram d’anada i tornada de 5 km al costat del Parc Hibiya i cap a la Tokyo Tower i el Temple Sengakuchi. Vaig veure el grup capdavanter, amb majoria d’africans tot i la baixa d’última hora de Haile Gebrselassie, que havia de ser la principal atracció de la prova. Em vaig distreure veient els corredors que ja anaven de tornada i, just passar el km 15 en 1.14.48, vaig fer el gir i vaig començar la tornada cap a Hibiya, on tenia la segona cita amb la Cristina. M’anava fixant en els corredors que em creuava per veure si veia el Josep, que anava vestit de Corredors.cat, però hi havia molts corredors amb samarreta taronja i no aconseguia identificar-lo.

   Vaig passar el km 20 en 1.38.52 i vaig calcular que ja em podia permetre el luxe de fer la resta de la marató a 5. Però em quedaven dues parades i no em podia refiar. La mitja la vaig passar en 1:44:13 i de seguida vaig tornar a veure la Cristina i la Tere. Vaig parar a fer unes fotos, vaig agafar l’ampolla i el gel, i vaig tornar a arrencar cap a una altra zona d’anada i tornada, que arribava fins el Temple Sensoji i tornava fins a Hibiya. Prop del km 30, que vaig passar en 2.27.44, vaig veure el Josep i vaig calcular que anava a un ritme al voltant de les 3 hores i 45 minuts. En el km 34 vaig fer l’última parada amb la Cristina i li vaig dir que s’afanyés a anar cap a l’arribada perquè, si no punxava, faria 3:28. En els últims quilòmetres, la marató anava cap a la zona d’Odaiba, una zona moderna de la ciutat, a la badia de Tòquio. Vam passar diversos ponts per arribar a l’illa i probablement era la zona més dura del recorregut. Tot i això, vaig aguantar el ritme i vaig aconseguir acabar la marató en 3:28:23, amb una petita decepció perquè no vaig poder veure la Cristina, que no va aconseguir arribar a temps a l’arribada, tot i l’extraordinària puntualitat del metro de Tòquio. Potser vam ser massa optimistes a l’hora de planificar l’estratègia. Vaig mirar el crono i em vaig adonar que pràcticament havia doblat el temps de la mitja. En realitat vaig fer 3 segons menys a la segona meitat…

   Un cop passada la línia d’arribada, vaig tornar a veure la gran organització d’aquesta marató. Em van donar la medalla, una tovallola de “finisher”, menjar i beure. Multitud de voluntaris m’anaven fent reverències de felicitació i amb facilitaven la feina fins al punt de recollida de les bosses, unes sales interiors amplíssimes, on no calia fer cap cua. Hi havia tants voluntaris que ja et veien venir i t’esperaven amb la teva bossa a la mà. Hi havia una altra gran sala per canviar-se i, tot seguit, les indicacions et treien del Tokyo Big Sight, el palau d’exposicions que era també el lloc de la fira de la marató.

   La marató de Tòquio és, sens dubte, una de les grans del món. Per organització, participació i ambient. Crec que no hi ha ni un pam del recorregut que no estigui atapait de públic, un públic que, tot i el caràcter una mica discret dels japonesos, anima constantment als corredors. També hi ha més de 20 punts d’animació durant el recorregut. A la nit ho vam anar a celebrar amb la Mariona, el Josep i la Tere, evidentment amb un bon sopar, com no podia ser d’una altra manera. Aquesta és ja la gran marató de referència al continent asiàtic, una marató que ja es pot posar al nivell de les més importants del món. Una marató, sens dubte, per repetir. Llàstima que sigui tant lluny…