La marató de València va ser la sisena de la temporada, després de les 5 seguides del “repoker” i suposava també la primera del 2007, un any en que, sempre comptant amb els possibles imprevistos, tenia la intenció de batre el rècord de maratons anuals de la meva carrera i sumar-ne un parell o tres més d’olímpiques, per anar completant el gran repte plantejat a llarg termini.

    Només havia fet dues vegades la marató de València, una per sota de tres hores i una altra fent de llebre sub 3:30, tot entrenant pels 100 km Costa Brava.

    Vaig sortir amb els germans Joan i Climent Fernández amb la idea de començar al voltant de 5:30. Cap dels tres teníem massa clar com ens podia anar. Jo sortia de la lesió al bessó dret que em vaig fer tornant del “repoker” i no havia entrenat massa, el Climent també acabava de superar una lesió als ísquios (a Granollers va fer més de dues hores) i el Joan havia entrenat poquíssim en les últimes setmanes.

   Vam anar junts fins el km 27, després de passar la mitja gairebé en 1:56. A partir d’allà ells van augmentar el ritme i jo el vaig abaixar una mica, perquè tenia molèsties al bessó esquerre (es veu que quan no és un, és l’altre…)

   Al final vaig acabar bé, en 3:56:44, una marca gairebé igual a la d’Amsterdam, la segona de les cinc del “repoker”.

   A la tarda vam anar a Mestalla amb la Cristina i els seus pares per veure el València-Barça, que va acabar amb el resultat de 3 a 1 a favor dels locals. Mala sort…

   I ja només tocava pensar en la recuperació total i en fer la 74ena a Barcelona. Llàstima que per una no podria celebrar les noces de platí a casa… Però tant se val. Rotterdam també seria un bon lloc per a la 75a.