Vaig començar l’any 2008 corrent una marató a l’illa de St Croix, la més gran de les Illes Verges Nord-americanes. Es troba al Carib, molt a prop de Puerto Rico, i juntament amb St.Thomas, St.John i Water Island fomen una mena d’estat associat als Estats Units. S’hi celebra una marató el dia de Cap d’Any a primera hora del matí, i vaig decidir anar-hi per ampliar la meva nòmina de maratons exòtiques.

    La veritat és que és difícil fer la crònica de tot el què vam viure des que vam arribar. D’entrada, ens va sobtar que, tot i conduir per l’esquerre, els cotxes tinguessin el volant a l’esquerre i no a la dreta com seria lògic. Suposem que és perquè els cotxes arriben dels Estats Units (de fet això és un “estat associat”, com Puerto Rico) i per això els volants són a l’esquerre. A l’hora de conduir això és un problema perquè el conductor sempre va al costat de la vorera i no del mig de la carretera, i evidentment no hi ha gens de visibilitat a l’hora de fer avançaments. Sort que portava una bona copilot… També ens va sorprendre que no posessin mai els llums curts, o sigui que estàvem permanentment enlluernats.

   Vam arribar el dia 30, i el 31 al matí, havent esmorzat, vam anar a buscar el dorsal a Christiansted, la ciutat més important de l’illa. El nom és danès, com el de Frederiksted, la segona ciutat, a causa de la influència que aquest país nord-europeu va exercir en aquestes illes en un moment de la seva història. (En dic ciutats però a Catalunya no passarien de poblets…) El lliurament es feia en una biblioteca, sense fira del corredor ni res. Et donaven un dorsal i una samarreta i s’oferien per facilitar-te tota la informació. Fins i tot van organitzar una excursió per veure el recorregut de la marató. Em va tocar el dorsal 8. És curiós perquè aquest dorsal ja l’havia portat a la marató d’Auckland, a Nova Zelanda…

   Vam xerrar amb alguns dels corredors: un italià que portava 670 maratons, un nord-americà que havia corregut maratons als 50 estats, una noia que havia guanyat les últimes 4 edicions d’aquesta marató, i un altre americà de Boston, que tenia la segona residència a les Illes Verges. Tothom va ser molt simpàtic amb nosaltres, i ens vam assabentar que finalment només hi havia una vintena d’inscrits a la marató…

   A la nit vam sopar a l’hotel. Tothom ho feia a partir de les 6 de la tarda, però nosaltres vam demanar el torn de les 10, per empalmar així amb les dotze campanades. Evidentment,  no hi havia raïm. Només una orquestra que va tocar “l’hora dels adéus” per acomiadar l’any 2007, i un tímid compte enrere per marcar l’any nou, sense cap precisió científica, perquè pel meu rellotge ja passaven uns 20 segons. Vam entrar al 2008, doncs, d’una manera una mica atípica, però ja se sap que aquestes coses només tenen la importància que un li vulgui donar…

   A dos quarts d’una ens ficàvem al llit, sabent que només podríem dormir tres horetes. Mai havia afrontat una marató així. A dos quarts de 4 de la matinada ens va tocar el despertador. Vam preparar totes les coses i vam agafar el cotxe per anar a la sortida, que estava una mica allunyada del nostre hotel. Semblava fantasmagòric pensar que havia de córrer una marató. Era negra nit, el termòmetre del cotxe marcava 27 graus. Per les carreteres hi havia més trànsit del que esperàvem…suposem que de gent que es retirava després de la festa de Cap d’Any…

   Vam arribar al lloc de la sortida: el parking d’un centre comercial. Vam veure uns quants cotxes aparcats i algú vestit de curt. Vam saludar la Theresa, que havíem conegut el dia abans. Portava el dorsal 1. Era de casa i havia guanyat els últims 4 anys. Ens va dir que al final no arribaríem a 20 perquè hi havia inscrits que no havien vingut. Ens van avisar que ens poséssim a punt per a la sortida. Vam anar cap a la carretera. No hi havia cap ratlla pintada a terra ni, per descomptat, catifa amb xip. La Cristina em va fer una foto amb l’italià de les 670 maratons. Ens vam posar tots en línia. Vaig comptar els corredors i érem 16. Increïble…

   Vam engegar els cronos i ens vam posar en marxa. El grup es va estirar lentament i ben aviat em vaig quedar sol. Al cap d’un minut ja suava com un porc. La humitat era molt alta. La foscor, absoluta. S’havia d’anar en compte per no trobar cap forat a la carretera. Al cap de poc em va avançar la Cristina amb el cotxe. Li vaig dir que ja suava i que caldria beure moltes sals minerals. Vam quedar que m’esperaria a la milla 4 per al primer avituallament.

   Vam entrar a Frederiksen, el poble-ciutat de l’Oest de l’illa. Se sentia música en algun local “tronera” on encara celebraven el Cap d’Any. De gent pel carrer no se’n veia. Només un grupet de l’organització amb el primer avituallament. Em vaig tirar l’aigua per sobre i aviat vaig trobar la Cristina, que em va donar el primer Recuperat-ion. No sabia a quin ritme anava perquè amb la foscor no havia vist cap senyal quilomètric ni tampoc veia el cronòmetre. Millor. Quan es fes de dia ja veuria com anava. Corria per sensacions.

   Vam deixar el poble i vam agafar una carretera molt estreta. Allà encara era més fosc perquè no hi havia fanals. De seguida em vaig trobar de cara amb el primer classificat, que ja havia girat i tornava. El segon era una dona, però no era la Theresa. Els vaig anar comptant: tres, quatre, cinc, sis, set, la Theresa…i vaig arribar al punt de girar, assenyalat amb un con vermell a terra. Hi havia un cotxe de la policia que devia fer de controlador. Així, doncs, anava el novè. Vaig iniciar el camí de retorn cap a Frederiksen i vaig trobar un altre cop la Cristina, que em va donar el primer gel energètic i més sals minerals. Estava al costat de la gent de l’avituallament oficial, que se’ns van oferir per fer-nos un parell de fotos.

   Vaig sortir del poble per una carretera que anava pel costat del mar fins al Nord de l’illa. Aquella carretera l’havíem de fer dues vegades d’anar i dues de tornar. Com la marató del Mediterrani. El paisatge, però, era molt diferent. Només vegetació i el mar, que s’intuïa pel soroll i per la olor perquè encara és massa fosc per veure’l. La Cristina no va tenir cap problema per passar amb el cotxe i esperar-me en un punt, on em podria veure pujar i baixar.

   Em vaig tornar a creuar amb els companys i vaig confirmar que anava el novè. Vaig arribar al punt de gir, també assenyalat amb un con vermell i amb un grup de voluntaris que m’oferien aigua i Gatorade. Només vaig agafar l’aigua per tirar-me-la per sobre perquè sabia que aviat la Cristina em tornaria a donar Recuperat-ion. Començava a clarejar…

   Vaig passar la mitja i ja veia el rellotge: 1 hora 54 minuts i 30 segons. Distància segons el GPS del Polar, 21 km 450 metres. Ho vaig donar per bo. Si doblava faria 3:49, encara que la sensació de xafogor no convida a l’optimisme…

   Vaig començar a gaudir del paisatge. Maquíssim. Gairebé bucòlic. El mar amb moltes tonalitats de blau i turquesa. El dia prometia ser assolellat. Malament per córrer. Sort de la Cristina que m’avituallava… Si només hagués tingut l’aigua de l’organització, malament rai…

   Arribat a un punt, fèiem un altre bucle en una carretera que anava cap a l’interior, vaig suposar que per guanyar metres, i això em permetia anar saludant els companys, tant els que anavan davant com al darrere. Vaig passar per una casa amb unes gallines d’uns colors esplèndids passejant tranquil·lament pel jardí. Vam arribar novament a Frederiksen, vam girar cua i vam tornar a agafar la carretera de la costa per última vegada. Aviat em vaig trobar amb el primer que ja tornava. Vaig calcular que faria menys de 3 hores.

   Jo encara anava bé, però començava a trobar-me buit. Com si em faltessin forces. Vaig suposar que haver dormit només 3 hores havia de passar factura i, sobretot, la calor i la humitat. La Cristina em va dir que no havíem baixat mai dels 27 graus, i que ja estàvem a 30. Feia sol. Suava moltíssim, però anava fent i sabia que acabaria per sota de les 4 hores malgrat tot…

   Vaig fer l’últim gir i vaig comprovar que la Theresa em portava el mateix avantatge que en la milla 12: uns 10 minuts. Volia dir que anàvem al mateix ritme. Em vaig aturar per últim cop amb la Cristina i li vaig dir que ja podia marxar cap a l’arribada, tot i que ja sabia que no tindria problemes per aparcar i per col·locar-se.

   Abans d’arribar al poble vaig  “doblar” els dos últims classificats. Jo estava a la milla 25 i ells a la 15. Déu n’hi do el què els quedava… L’última milla se’m va fer llarga, però per fi vaig entrar a Frederiksen. No hi havia ningú pels carrers. Vaig suposar que tothom dormia la “mona”. Vaig arribar a la platja i les fletxes de terra m’indicaven que havia de passar per un passeig entre palmeres. Al fons vaig veure l’arribada: dos cons vermells, un senyor amb una carpeta que apuntava el dorsal i el temps dels arribats, un parell de voluntaris amb l’avituallament final, els 8 companys que ja havien acabat…i la Cristina, que em va fer la foto de l’arribada.

   El cronometre marcava 3 hores 56 minuts i 49 segons. La distància del Polar, 42,888. Vaig donar per bona la mesura. De fet, aquell any la Marató estava certificada per l’AIMS. Vaig parlar amb alguns companys mentre menjava un plàtan i em prenia un Gatorade i vaig preguntar què passava amb la medalla. Em van dir que esperaven que hi fóssim tots. Ho teníem clar!. Calculava que els últims farien més de 7 hores!. Van arribar tres companys més i l’organització va decidir començar la cerimònia sense esperar els tres que faltaven. Només hi havia hagut un abandonament. Ens van cridar un per un i ens van donar la medalla i el diploma. Després vam fer una foto de grup. Érem 12. Llàstima. En faltaven tres que encara corrien…

  Amb la Cristina vam agafar el cotxe i vam tornar cap a l’hotel. Hi vam arribem a les 11 del matí. Teníem tot el dia per dormir a la platja…

   Una marató més al sac…i molt peculiar. De fet, aquesta va ser la marató de “la primera vegada”:

  La primera vegada que feia una marató dormint tres hores.

   La primera vegada que corria a les fosques fins la mitja marató.

   La primera vegada que corria una marató el dia 1 de gener.

   La primera vegada que corria una marató en dimarts.

   La primera vegada que no guanyava ni perdia cap posició durant la marató. (Sempre novè)

   La primera vegada que feia “top ten” en una marató.

   La primera vegada que em van lliurar la medalla i el diploma en una cerimònia pública, i en què ens vam fer una foto de grup pràcticament tots els participants: 12 de 15. (Els altres tres encara no havien acabat…)

   I després encara quedava aprofitar uns dies de vacances abans de tornar a casa i començar la temporada de curses d’hivern: Sitges, Sant Antoni, Terrassa, Granollers… Llàstima no tenir vacances perpètues i la bossa sempre plena per anar fent maratons com aquesta de les Illes Verges…