De tota manera, és impossible extraure’s d’aquesta circumstància. Des de la fira del corredor i fins que has recollit la bossa al final de la marató, els Marines són presents a tort i a dret. Aquí no necessiten voluntaris. Tot ho fan els Marines. L’entrega dels dorsals i les bosses, la comprovació del xip, el control d’accés a la sortida, els avituallaments, el lliurament de la medalla al final de la prova, el retorn de la bossa… També hi ha molts Marines corrent, però aquests no els identifiques fàcilment, ja que van vestits de corredors. Sempre n’hi ha algun que corre amb alguna inscripció o fins i tot portant una bandera.

   El caire de la marató és eminentment popular. No hi ha premis en metàl·lic, i el guanyador va fer 2:21 i la guanyadora més de 3 hores. El nivell de marques és baixíssim, com ho prova el fet que vaig quedar el 3.191 de 20.360, fent una marca propera a les quatre hores…

   Però comencem pel començament. A primera hora del matí calia agafar el metro per anar a la sortida, situada prop del Pentàgon i del Cementiri d’Arlington. De la boca del metro fins a l’àrea dels camions guardaroba vam haver de caminar ben bé una milla, vorejant el Pentàgon, aquest edifici enigmàtic, que aneu a saber què conté en el seu interior… Només arribar a la zona de sortida, uns Marines examinaven totes les bosses. A mi se’m van mirar ben mirats els packs de mel que portava, però, evidentment, me’ls van deixar passar. Feia bon dia. Solet, no massa fred i menys vent del què havien dit. Vaig decidir deixar tota la roba a la bossa i quedar-me només, per esperar la sortida, amb la manteta d’alumini que havia guardat la setmana anterior a la marató de Chicago. Un maratonià em va preguntar si havia corregut a Chicago “the last year”. Quan li vaig dir que “the last week” va al·lucinar. Si li arribo a explicar tot el tema del Repoker…

   Em vaig situar al “corral” que em tocava, força endavant tenint en compte el nivell de la  marató, i vaig sentir que l’speaker explicava que corria un personatge que estava fent un repte impressionant: 50 maratons en 50 dies seguits. Evidentment, entre setmana se les muntava pel seu compte i els caps de setmana corria maratons “oficials”. Ja n’havia llegit alguna cosa… Al seu costat, el meu repte de les 5 maratons en 5 setmanes era de pa sucat amb oli…

   Van donar la sortida i vaig començar la marxa. Les primeres dues milles eren en pujada. Estàvem a Arlington, a l’estat de Virgínia, però aviat vam travessar el pont que ens portava al Districte de Colúmbia. Ja érem, doncs, a Washington. La capital americana ens rebia per un dels seus barris més bonics, Georgetown, i tot seguit enfilàvem una carretera cap al Nord, allunyant-nos del centre de la ciutat. Suposo que aquella part era per guanyar quilòmetres, però s’agraïa, ja que es corria per una carretera voltada de vegetació, en un paratge molt bonic. Passat el quilòmetre 10 (imaginari perquè només marcaven les milles) vam girar cua per tornar cap a Washington. Llavors començava el recorregut per la monumental ciutat capital dels Estats Units. Vam passar a fregar de l’Obelisc, del Capitol, de la Casa Blanca, i en alguns punts l’ambient era espectacular.

   Jo continuava el meu pas, guanyant alguns segons al ritme previst de 9 minuts per milla. Em passava l’estona fent números i sempre em sortia que estava corrent a ritme de 3 hores i 53 minuts. La mitja, efectivament, la vaig passar en 1:56:33.

   En la segona meitat, el vent va començar a sumar-se a la festa. En els diversos ponts que sobre el riu Potomac és on es notava més, i procurava ficar-me darrere de grups nombrosos perquè no m’afectés tant.

   A partir del km 30, com que mantenia el ritme, passava la gent a centenars. Molts ja caminaven. Alguns es notava que eren Marines per la seva corpulència i musculatura, poc apropiada per córrer maratons…Un últim pont ens va tornar a l’estat de Virgínia. Els càlculs em continuaven dient que faria 3:53. En principi volia fer 3:54, per baixar només un minut, com els altres dies, però pensava que valia més guardar aquests 60 segons per si punxava al final.

   Però no ho vaig fer. Vaig tornar a passar pel costat del Pentàgon i ja veia les creus del Cementiri d’Arlington i vaig començar a viure l’ambient de l’arribada. Milers de persones cridaven d’una manera difícil de creure. Hi ha una gentada de por. La línia d’arribada estava al costat mateix del Memorial Ivo Jimo, un altre dels referents dels americans i les seves guerres…

   Vaig passar la ratlla cridant “Quatre!” i immediatament vaig afegir “Va per tu, Clàudia”, la meva veïna desapareguda prematurament per culpa del maleït càncer… En mirar el rellotge vaig veure que havia fet 3.53 i alguns segons. (Oficialment 3:53:17, 11 segons més lenta la segona mitja que la primera, suposo que per culpa del vent…)

   Tot seguit tocava la parafernàlia habitual: la manta d’alumini, que en aquest cas era el típic uniforme de camuflatge dels Marines, la medalla, molt bonica, i un fotimer de productes per menjar i beure, que no sabia on posar perquè te’ls anaven donant sense haver-te facilitat prèviament cap bossa…

   De seguida vaig veure que allò era un caos. A diferència de les altres maratons, en què l’àrea d’arribada està limitada als atletes, aquí era plena de familiars. No sabia ni per on passar. Tothom es feia fotos. Finalment vaig recuperar la bossa i la càmera i també vaig demanar que me’n fessin alguna, amb l’inevitable Memorial Ivo Jimo al fons. Certament,vaig veure que definitivament era una marató molt diferent a les Chicago o Nova York, molt més popular. Era la segona vegada que la corria i estava content perquè ja només em faltava una marató per completar el “Repoker”.