LA “MARINE CORPS” DE WASHINGTON,
LA SEGONA DEL “HAT TRICK”
      |
La “Marine Corps” de Washington era la segona de les tres maratons consecutives previstes per les vacances del 2004. Aquesta és la crònica tal com la vaig escriure el mateix dia al vespre, després de sopar a l’Adams Morgan, un dels barris més interessants de Washington, on amb la meva companya Rosa vam celebrar vam celebrar que la segona del “hat trick” ja era al sac i ben lligada. Per davant teníem una setmana per fer turisme, abans de completar el repte a Nova York. Això és el què vaig escriure “en calent”: La “Marine Corps Washington Marathon” m’ha agradat molt. Està molt ben organitzada i en alguns aspectes no té res a envejar a la de Nova York. No he vist el número d’acabats a la classificació sencera, però hi havia uns 20.000 inscrits, o sigui que és una marató gran, això sí, amb una participació totalment popular, sense atletes d’elit. Hi ha una gran quantitat de militars de tota mena: de terra, de la marina, de l’aire… No s’ha d’oblidar que aquesta és la marató de l’exèrcit americà. El nom de la prova és Marine Corps Marathon, i, al marge dels que corren, tota l’organització la porten els “marines”. Els veus per tot arreu: a la sortida, als avituallaments, a l’arribada, tots amb una amabilitat total envers els corredors. No cal dir que la prova desprèn una gran sensació de seguretat, la gran obsessió dels americans en aquests dies. El clima electoral també s’ha viscut, i molts atletes han corregut amb enganxines d’un o l’altre candidat. D’altres han corregut disfressats, a causa del Halloween, és a dir que d’ambient no n’ha faltat. A més, en els punts més turístics hi havia una quantitat de públic espectacular. La sortida és al costat del Cementiri d’Arlington, lloc on estan enterrats els expresidents i tots els militars morts en les diverses guerres. Divendres, tot passejant-hi, vam veure un enterrament d’un jove “marine” mort a l’Iraq…A la sortida de la marató la gent es col·loca amb una disciplina increïble a la zona que li pertoca segons la seva expectativa de temps. Resulta admirable veure gent anant cap endarrere a cinc minuts de la sortida…tot el contrari que en moltes curses de casa nostra, que sembla que tothom vol sortir al davant de tot amb els atletes d’elit… Un gran canó –no podia ser d’una altra manera en aquesta marató- dóna la sortida puntualment a dos quarts de 9 del matí. La gran “serp multicolor” es posa lentament en marxa. Després de quatre o cinc milles a Arlington es passa el primer pont per entrar a Washington DC, concretament al bonic barri de Georgetown. Després hi ha uns quants quilòmetres per zona verda, enmig d’una vegetació admirable. Aquí hi ha marcat el quilòmetre 10 –l’única concessió als estrangers-, que passo en 52 minuts. Les meves sensacions no són gaire bones. Les cames no van tan fines com a Detroit. Per tant, si no van les cames, decideixo que hauré de córrer amb el cap. Mantinc un ritme constant, però més lent que a Detroit, aproximadament 8.15 la milla, uns 5.10 el quilòmetre. A la milla 10 s’entra dins del Washington monumental, i es passa pel Lincoln Memorial, el monument als veterans del Vietnam i el Capitol, on hi ha la mitja marató. La passo en 1.48.25, dos minuts més lent que la setmana passada, però avui ja tinc la sensació que serà difícil fer la segona mitja més ràpida que la primera… La Rosa m’ha fet unes fotos i m’ha donat una ampolla amb aigua i un sobre de Recuperat-ion, unes sals minerals noves que sembla que van molt bé i que són més naturals que les begudes isotòniques convencionals. Per cert, els avituallaments, que a Detroit eren de Gatorade, aquí eren de Powerade. Francament, tenen el mateix gust i bàsicament he decidit agafar aigua, que en alguns punts te la donaven amb el got ple de gel, tan típic en els americans… La segona meitat de la prova va gairebé tota pel costat del riu Potomac, fins que s’abandona Washington per tornar a Arlington. En el pont començo a anar tocat de cames i, de cop, el ritme baixa espectacularment. De 8.15 la milla passo pràcticament a 9, i noto com si la pell de les cames s’hagués encongit i no em deixés fer la gambada amb normalitat. Calculo que falten uns 10 quilòmetres i no m’atabalo. Ja veig que acabaré entre 3.40 i 3.45. Ho hauria firmat abans de començar i això em dóna moral. Em distrec contemplant el Pentàgon, que passem a fregar de la tanca. És un bunker immens. Aneu a saber què hi ha a dins… Deixem enrere el Pentàgon i ja veig les inacabables fileres de creus del cementiri d’Arlington. Com diuen els ciclistes, “fa olor d’arribada”. A un quilòmetre de distància ja se sent la música a tota canya, i els dos costats de la marxa estan farcits de públic. L’ambient és realment espectacular. Gairebé sense adonar-me’n arribo a la línia final, situada al costat del famós monument Iwo Jima, un autèntic homenatge a la “Marine Corps” i les seves múltiples guerres… Naturalment, són els “marines” els que et posen la medalla, et donen la manta tèrmica, tot i que fa més calor que fred, l’aigua, els plàtans i tota la resta. Ràpidament t’envien davant del monument, on et fan una foto amb la medalla. Tot i que he patit una mica al final, el temps no ha estat tan dolent. Només uns 10 minutets més que a Detroit. Aquestes són les dades oficials: primera mitja 1.48.26, segona 1.53.21 (5 minuts més. Dintre de tot encara me n’he escapat baratet…). Temps total real: 3.41.47, oficial 3.42.50 (Només he trigat un minut i 3 segons a passar la ratlla). Posició final, 938 d’un total de 16.355 acabats. (Ho acabo de trobar mirant la classificació per grups d’edat…). Lloc de la meva categoria, 87. No està malament acabar entre els 1.000 primers una marató de 16.000…després d’haver-ne fet una altra el diumenge anterior! |