Només 7 dies després de la marató de Frankfurt vaig afrontar la de Nova York. Ara feia temps que no encadenava dues maratons seguides i, tenint en compte el meu estat de forma, no les tenia totes. Entre l’una i l’altra només vaig fer tres rodatges suaus de poc més de mitja hora acompanyat de la Cristina, un al Reservoir del Central Park, un altre a l’illa Roosveld que separa Manhattan de Queens, i finalment, el dissabte, la cursa de 5 km que va de les Nacions Unides al Central Park.

    Vaig decidir que sortiria al mateix ritme que a Frankfurt, és a dir, a més de 6 minuts per km, per passar la mitja marató al voltant de 2:09-2:10. Després, les forces i les sensacions musculars decidirien l’evolució de la segona mitja. Em va semblar que per controlar millor el ritme em seria més fàcil agafar la referència de 10 minuts la milla, per poder verificar més sovint el temps. Això equivaldria més o menys a fer la marca de Frankfurt, que va ser de 4:22:48.

   Aquesta vegada vaig córrer sol. Entre els maratonians catalans que vam compartir dissabte l’habitual dinar al Tony’s di Napoli i la foto de grup a Times Square no ni ha havia ningú que sortís de la meva onada i que volgués portar un ritme similar. Això és perquè els que tenim més de 15 maratons de Nova York acabades, formem part d’un grup especial, que surt a l’últim calaix de la primera onada, sigui quin sigui el nostre ritme i expectativa de marca. Com que tots som veterans i ja no correm ràpid, segur que ens correspondria sortir d’una onada posterior, però tenim aquest privilegi, així com el de disposar d’un gimnàs per esperar l’hora d’entrar als corrals. Això és especialment interessants els anys que plou o fa molt fred…

   Aquest any el dia era ideal per córrer. Fresqueta al començar, solet i gens de vent. Amb el pas de la marató la temperatura va pujar una mica però no cap cosa. O sigui que no hi havia excusa per portar el ritme esperat i anar tirant milles.

   El meu primer objectiu era la milla 8’5, aproximadament el km 14, on, com cada any, m’esperava la Cristina. Sempre triem aquest punt, a l’Avinguda Lafayette de Brooklyn, per l’ambient especial que s’hi viu. Hi ha una gentada de por, amb un soroll i una animació que posen la pell de gallina. A més, hi ha una parada de metro al costat, amb la qual cosa la Cristina ho té fàcil per arribar-hi. Sempre recomano als catalans novells que venen amb la família que vagin fins aquest punt i que no es limitin a esperar-se a Manhattan com fa la majoria de gent. Brooklyn, i especialment l’Avinguda Lafayette, val molt la pena.

   Així doncs, després de creuar el pont de Verrazano, amb la seva exigent pujada inicial i perillosa baixada fins a Brooklyn –dic perillosa perquè t’accelera molt el ritme i és important controlar-lo per no anar més ràpid del compte en el primer tram de la marató– vaig entrar a les àmplies avingudes del barri per anar-me acostant mica en mica al punt de trobada amb la Cristina. Allà vaig fer, com sempre, una aturada d’un parell de minuts, amb petonets, fotografies i avituallament personal.

   Després d’acomiadar-nos, la Cristina va tornar cap al metro per anar cap a Manhattan i dirigir-se cap al segon punt de trobada, situat a la Primera Avinguda amb el carrer 86. Jo vaig seguir pels diferents barris de Brooklyn, el jueu, que és, de llarg, el que menys animació té durant la marató, i el polonès, que et deixa ja a l’entrada de Polaski Bridge, que separa Brooklyn de Queens. A la curta però exigent pujada d’aquest pont hi ha el punt de la mitja marató, que vaig passar en 2:09:22, és a dir, 30 segons més ràpid que el diumenge anterior a Frankfurt. Tot en ordre.

   Al barri de Queens ens hi estem molt poca estona, però als seus carrers hi ha molta animació i això et permet carregar les piles per afrontar un dels punts més complicats, el tram de pujada del pont de Queensboro. El silenci que contrasta amb l’animació del barri de Queens, el desnivell força pronunciat, i el fet que ja s’hagi superat la primera meitat de la cursa són factors que provoquen una important baixada de ritme en la majoria dels participants.

   Les bones sensacions, però, es recuperen en el tram de baixada del pont, superat el km 25, i, sobretot, a l’entrada de la Primera Avinguda, atapeïda de sorollosos espectadors a les dues voreres. De seguida em vaig situar a l’esquerre, tot i que encara quedava molt per al carrer 86, on hi havia la Cristina. Vaig veure tanta gent amuntegada a les tanques que vaig pensar que potser hauria tingut problemes per obrir-se pas i poder-me veure, però, com sempre, la vaig trobar al lloc convingut, on vaig fer la segona aturada.

   Mentre la Cristina es disposava a marxar cap a l’Oest, cobrint la distància que va de la Primera Avinguda fins a la Cinquena, per entrar al Central Park a l’alçada del Metropolitan Museum, jo vaig seguir cap al Nord, vaig passar el km 30 encara en el ritme previst, i després de creuar East Harlem vaig afrontar el pont que porta fins el Bronx.

   Em trobava força bé i pensava fer una marca molt similar a la de Frankfurt però no volia cantar victòria perquè recordava que l’any anterior una inoportuna rampa al bessó en el km 35 em va fer baixar ostensiblement el ritme en els 7 km finals, esguerrant-me la marca per sota de les quatre hores.

   Aquesta vegada el cos em va respectar i, un cop vaig entrar novament a Manhattan, vaig veure que anava avançant moltíssims corredors, alguns dels quals ja caminaven. Vaig fer tot el tram de West Harlem per la Cinquena Avinguda direcció cap el Sud, comptant els carrers per calcular quant em quedava per tornar a veure la Cristina, que m’havia d’esperar just en la pancarta de la milla 24, al costat del museu. Allà la vaig veure, juntament amb l’amic Jaume Soler i altres catalans, i després em vaig adonar que a l’altra banda hi havia el Joan Carles Fonoll, que em va gravar un vídeo molt divertit.

   Va ser una tercera aturada molt agradable i de seguida vaig afrontar les dues milles i 385 iardes finals, mentre ells estudiaven la millor manera de creuar el Central Park per arribar fins al punt de trobada. Vaig cobrir amb alegria el tram final de la marató i vaig entrar a meta, estelada en mà, amb un temps de 4:21:28, un minut i 20 segons més ràpid que el diumenge anterior a Frankfurt, tot i ser una marató força més dura. La segona mitja em va sortir en 2:12:06, només un parell de minuts i mig més lenta que la primera, però si tenim en compte les dues aturades amb la Cristina i una de “tècnica” per alleugerir pes, crec que vaig anar pràcticament al mateix ritme tota la marató.

   Després de retrobar-me amb la Cristina al carrer 65 amb Central Park West, vam anar a casa del Joan Carles i la Imma, on després d’una reconfortant dutxa, vam celebrar amb un bon dinar la meva marató número 144, la divuitena a Nova York. Ja sóc major d’edat a la marató més important del món!