Sempre hi ha maratons noves per descobrir i a vegades t’adones que no cal anar gaire lluny. A Múrcia fan una marató ben organitzada, amb un recorregut planer i temperatura ideal, que m’ha servit per fer la millor marca de les dues últimes temporades.

Vaig triar la marató de Múrcia per començar el 2024 perquè me’n van parlar molt bé i era un viatge curt i econòmic. Hi vam anar amb la Cristina i la Fiona, que es va saltar un dia de classe, i ens hi van acompanyar l’Agustí i la Mercè, companys de molts viatges, i l’Esther, amb qui un any enrere vam compartir el viatge a la marató d’Egipte. Ella s’havia inscrit a la cursa dels 10 km, mentre que els altres aquesta vegada anaven només de “supporters”.

Després de dinar a Santa Pola i passar per Elx, vam arribar a Múrcia divendres al vespre. Ens va sorprendre la gran oferta gastronòmica i l’ambient de la ciutat, sensació que es va allargar tot el cap de setmana.

Dissabte al matí vam anar a la fira del corredor a buscar el dorsal, i a la tarda, després d’un passeig pel centre de la ciutat, ens vam quedar a l’hotel a veure el partit del Barça abans d’anar a sopar.

Diumenge la marató començava a dos quarts de 10 i, com que teníem l’hotel molt a prop, no va tocar matinar. L’Esther una mica més, ja que la cursa dels 10 km començava a tres quarts de 9. La corrien unes 2.000 persones, si fa o no fa com la mitja marató, mentre que els inscrits a la marató no passàvem de 1.000.

Quan vam arribar a la zona de sortida, situada al davant de l’Ajuntament, ja feia estona que l’Esther estava corrent la cursa de 10 km. Els participants a la mitja i a la marató sortíem tots junts i el recorregut constava d’un circuit de 21 km, al qual, evidentment, els maratonians havíem de fer dues voltes.

Em vaig acomiadar de la família i vaig buscar l’Abigail, una noia catalana que no para d’encadenar maratons i que, a aquest pas, no trigarà a arribar a les 100, que és el seu objectiu. La de Múrcia era la seva 49a marató, i les pròximes que té programades són Sevilla, Castelló i Barcelona.

Puntualment van donar la sortida i ens vam posar en marxa. La temperatura era de 6 graus, però la previsió era que acabaríem pràcticament a 20. Jo hauria preferit sortir una mica més d’hora per no acabar a l’hora de dinar. Als Estats Units pensen molt en els maratonians de 4 o 5 hores. Al sud d’Europa sembla que no ho tenen tan en compte i que als organitzadors els fa mandra matinar…

Tenint en compte la diferència de temperatura entre la sortida i la major part de la marató, vaig decidir posar-me una samarreta vella de màniga llarga a sobre de l’equipació de competició, amb la idea de llençar-la si em feia nosa o deixar-la a la Cristina en el primer punt de trobada, previst aproximadament al km 10.

Amb l’Abigail vam anar junts en els primers km, els més avorrits del circuit perquè anaven cap a una zona menys poblada, lluny del centre de la ciutat. El ritme era entre 6 minuts i 6.15 per km, fàcil de portar perquè els desnivells eren pràcticament inexistents.

Vaig fer una primera aturada amb la Cristina i la Fiona, que m’esperaven al lloc convingut. Em vaig prendre un gel i una ampolleta de Recuperat-ion i em vaig treure ja la samarreta de màniga llarga perquè el termòmetre ja començava a pujar. Em vaig tornar a posar en marxa i aviat vaig tornar a atrapar l’Abigail, que de mica en mica es va anar quedant enrere.

Aleshores em vaig adonar que seria inevitable fer una “parada tècnica” per córrer més còmodament. Però els quilòmetres passaven i no veia lavabos portàtils enlloc. Aleshores corríem pel centre de la ciutat i no era qüestió d’aturar-se a qualsevol cantonada… Finalment, cap al km 14, en un lloc on ens creuàvem amb els corredors que ja tornaven del punt més allunyat del circuit, vaig veure un vàter just on nosaltres ens desviàvem cap a l’esquerre, i els altres venien per la dreta. Hi vaig entrar i, en sortir, em vaig despistar i em vaig posar a córrer pel tram que no tocava. Afortunadament, quan encara no havia fet ni 200 metres, em vaig creuar amb un company que feia marxa atlètica, i que en un altre tram d’anada i tornada havia vist que anava darrere meu, i em vaig adonar del meu error. No podia ser que m’hagués avançat. Vaig canviar ràpidament de sentit i de seguida vaig tornar a veure el vàter i em vaig adonar, que, efectivament, en sortir m’havia confós. Això té una explicació perquè per trobar la porta vaig haver de fer la volta completa al vàter i en sortir em vaig desorientar. Per sort, l’error només em va comportar córrer uns 300 o 400 metres de més. Si no hagués vist el company que feia marxa atlètica no m’hauria adonat de l’error fins arribar al següent punt quilomètric, que m’hauria fet veure que m’havia saltar una part del circuit.

Al cap d’una estona vaig tornar a atrapar l’Abigail, que entre la meva aturada al vàter i a l’error, tornava a estar davant meu. Li vaig explicar el què m’havia passat i es va fer un tip de riure. La vaig tornar a deixar enrere i vaig continuar la meva cursa, més lleuger de cap i de cos. Al km 20 hi tenia la nova aturada familiar, i, lògicament, també es van posar les mans al cap quan els vaig explicar que m’ havia equivocat de ruta…

Vaig continuar i poc abans de completar la primera volta al circuit em van “doblar” els dos primers classificats. Cal dir que el guanyador va fer dues hores i 11 minuts, rècord de la prova, mentre que jo vaig passar la mitja en 2:13:25.

Llavors va començar la part mentalment més complicada de la marató. Sense els de la mitja, la segona volta es feia molt solitària. De fet, després vaig comprovar que només vam completar la marató 653 corredors, lluny del miler que anunciava l’organització… Per tant, els primers quilòmetres de la segona volta, sense públic i amb pocs corredors, se’m van fer força pesats.

Amb tot, vaig anar mantenint el ritme i aviat vaig tornar a la part més cèntrica del circuit, acostant-me cada vegada més a la tercera i última trobada familiar, prevista al km 35. Començava a fer calor i vaig descobrir, amb estranyesa, que em sagnava un mugró. No m’havia posat vaselina però no m’acostuma a passar.

En el lloc convingut hi havia la Cristina, la Fiona, l’Agustí, la Mercè, i l’Esther, ja dutxada i arreglada després de fer els 10 km i passar per l’hotel. Em vaig acomiadar d’ells fins a l’arribada i em vaig disposar a fer, ja sense interrupcions, els 7 km finals, amb la intenció de no superar les 4 hores i 26 minuts i, d’aquesta manera, completar la segona volta més ràpida que la primera.

Em vaig adonar que, probablement, no m’havia avançat cap corredor després del pas per la mitja marató, i jo, en canvi, n’havia passat uns quants, incloses les dues persones que feien de llebres de les 4 hores i mitja, que anaven completament sols, sense cap corredor al seu darrere, i afluixant el ritme per quadrar el temps. Quines llebres més inútils. Les vaig tenir al davant tota la marató, fins gairebé el km 40, i jo sempre vaig anar per sota de les 4.30. Si algú les va seguir en la primera volta segur que va “petar”. No es pot cremar la gent d’aquesta manera. Les llebres han de ser una referència i marcar el ritme aritmètic des del començament. Estic segur que van arribar a anar més de 10 minuts avançats al ritme que havien de portar.

Sense més incidències, i sense afluixar, vaig creuar la línia d’arribada, situada al final d’uns 100 metres de catifa vermella a la plaça de la Catedral, amb un temps real de 4:25:41, o sigui que la segona volta em va sortir en 2:12:16, més d’un minut més ràpida que la primera. La teoria diu que les maratons s’han de córrer així però tots sabem que acostuma a ser molt difícil per als corredors populars. Estic content perquè les dues últimes maratons ho he aconseguit. De tota manera, l’equivocació de ruta, que va ser al voltant del km 14, també hi té alguna cosa a veure, ja que la primera volta la vaig allargar 300 o 400 metres, i també cal tenir en compte que vaig fer més aturades durant la primera mitja. En qualsevol cas, segon amunt o segon avall, vaig fer tota la marató a un ritme similar, i això és molt bo. Segons l’Strava, descomptant totes les parades, vaig córrer en total 4:17:05, o sigui que vaig estar aturat més de 8 minuts. I la distància va superar els 43 km, però això acostuma a passar en totes les maratons, independentment de l’equivocació…

Bé, doncs ja en tenim una més. En total són 159 i ja ens acostem al centenar de maratons diferents. Aquesta ha estat la 98a i, com no podia ser d’una altra manera, ho vam celebrar amb un bon àpat. Un “chuletón” al Rincón de Pepe ens va semblar el més tradicional a Múrcia. La pròxima marató no sé si serà la de Barcelona. Dependrà de la feina. En qualsevol cas, ja tinc una inscripció feta per córrer la 99a diferent el mes d’abril…